La carrera professional dels metges a Espanya

Publicat un informe a la revista 7 Días Médicos sobre la carrera professional a les diferents comunitats autònomes de l'Estat Espanyol

Metges i gestió sanitària

La Comissió per l'Ordenació de la Professió, ha publicat a Catalunya el document:

La participació dels metges en la gestió dels centres sanitaris

Abans de llegir el document, i de fer cap recomanació, per molt genèrica que sigui, hem de pensar que en la sanitat catalana existeix una gran diversitat en la provisió de serveis, aquest fet dificulta en gran mesura qualsevol intent de racionalitzar, de forma uniforme i equitativa, la participació dels professionals en la gestió dels centres on treballen.

És per això, que és indispensable mantenir, dotar de recursos i de reconeixement institucional el consell de la professió mèdica, representant els metges davant els diferents agents, fins al punt que es reconegui el caràcter més o menys vinculant de les seves aportacions. Un polític pot equivocar-se, però si s'equivoca en contra de l'opinió dels tècnics que l'assessoren, l'error es converteix en negligència.

Seguidament, el fet de demanar participar en la gestió de l'assistència sanitària, no hauria d'entendre´s com una forma de capitalització dels serveis (que per altra part ja s'ha produït), ja que bona part de la feina a fer és dins de proveïdors públics com l'ICS.

Entrant en matèria, el primer a fer, seria definir un model de gestió. Ens expliquem, l'assignació de pressupostos depèn d'una programació prèvia de l'assistència (incloent la definició d'una cartera de serveis i la planificació d'objectius poblacionals de salut).

Depenent del model de gestió en el que participem els professionals ens podem trobar en dues situacions contraposades:

a) que ens interessi realitzar la major quantitat possible d'actuacions, ja sigui perquè la retribució econòmica del professional es basi en la productivitat (els seus actes), o perquè el pressupost
assignat variï segons la producció (p.ex nombre d'ingressos, proves complementàries,...). Aquesta possibilitat inclou diferents sistemes de gestió, tant el del professional liberal que ja coneixem, com el de models de gestió pública, tant a Catalunya com Andorra. És un model que pot ser satisfactori pel professional, però és inflacionista i poc sostenible.

b) que ens veiem obligats a limitar les prestacions (actes mèdics, proves complementàries, actuacions preventives,...) perquè l'assignació pressupostària sigui limitada, amb incentius per a reducció de la despesa, comprometent així la qualitat de l'assistència prestada. Tenim exemples coneguts en models de gestió privada. Aquest camí, seguint criteris econonomicistes, és el preferit pels gestors, però de difícil compatibilitat deontològica amb la professió del metge.

És evident que la solució és a mig camí, també el més difícil, perquè suposa optimitzar els recursos per tal d'aconseguir, amb la menor despesa, el millor resultat en termes de salut: l'eficiència. L'única manera d'aconseguir el millor a menor preu passa, no només per deixar participar els professionals en la gestió de l'assistència que presten, sinó en participar en la definició del model, en la planificació dels objectius de salut. Qui millor que nosaltres per saber què necessita la població? Digueu-li tecnocràcia, però no és just que la nostra salut, i la dels nostres fills, depengui de criteris polítics. Per tant, és encara més amunt que hem de demanar participar.

El document que llegireu, està escrit amb visió d'empresa. Per alguns això pot ser fins i tot positiu, perquè podria ser una manera de ser eficients. El problema és que les polítiques d'empresa, tot i que es venen com la necessitat de cooperació, la participació en una visió de conjunt, en realitat són aproximacions individualistes, on els objectius són de superació personal, de vegades fins i tos de confrontació, perquè fomenten la competitivitat, i en el nostre cas, són un factor determinant del que s'ha anomenat "burn-out" (el professional "cremat"), que ens podem trobar tant en l'assalariat d'una empresa, com en el professional liberal o que s'autogestiona. És una altra raó per a participar de la gestió des de dalt. No és suficient fer el mateix que els altres millor i a menor preu, el veritable estímul està en poder ajudar els altres a fer-ho igual de bé que nosaltres (cooperativisme). Això implica canviar de mentalitat. Deixar de queixar-nos perquè el company guanya més que nosaltres per treballar menys, sinó pensar en treballar millor plegats (en guanyen tots). Aquest mateix exemple és aplicable a molts altres nivells: relació amb les entitats gestores, cooperació entre nivells assistencials (atenció primària i hospitalària), relació interdisciplinar,...

De moment, un últim apunt: els càrrecs vitalicis (propis dels sistemes de gestió pública). Estic d'acord que els directors o caps assistencials han de ser reavaluats de forma contínua, i que han de tenir els seus objectius adequadament incentivats. El document planteja la necessitat de mantenir la retribució econòmica malgrat deixar les seves responsabilitats directives. Suposo que si jo en sigués un, també ho voldria. Però no ens enganyem, ha suposat i suposa una gran despesa en sanitat pública. Si volem ser justos, probablement haurem de buscar també fórmules de retribució mixta per als comandaments, de forma que a més del sou, gaudeixen d'un complement retributiu (no vitalici) condicionat als seus objectius de gestió. Tots hi guanyem. Ha de ser la manera que una carrera professional permeti l'estímul continuat, i evitar que el metge arribi tant alt com al lloc per al que és incompetent (sigui exercint o com a polític)

Ja m'he desfogat!

El color del COMB

Desafortunades les declaracions del Dr.Bruguera (president del COMB) en la presentació
de l'Estudi demogràfic dels metges del COMB

El document La posició del COMB davant la falta de metges
recull entre altres proposicions:

"No ampliar la cartera de serveis sense que hi hagi una avaluació
rigorosa de la necessitat de qualsevol nova prestació."

"Introduir mesures preventives i dissuasives del mal ús i la
hiperfreqüentació del sistema sanitari: educació sanitària, mesures de
copagament..."

"Estimular la dedicació assistencial als metges que abandonen per altres
treballs o per altres activitats dintre del sistema."

Tot i que poden semblar mesures necessàries, cal vigilar molt la manera d'expressar-les.
En un sistema de salut que reconeix el dret universal a l'atenció sanitària (i recentment social), l'objectiu no ha de ser limitar les prestacions sociosanitàries, sinó adequar els recursos humans, econòmics i tècnics per a garantir-les.

De la mateixa manera, el copagament és una mesura injusta socialment, perquè grava els sectors socioeconòmicament desfavorits, que sovint són els que necessiten major atenció. Sabem a més que ha fracassat com a mesura dissuasiva.

La tercera és una mesura simpàtica: no deixar que els metges es facin polítics. (Sempre m'ha encuriositat la facilitat que tenim els metges per a dedicar-nos a la política, serà per vocació de servei o per megalomania?)

El sentit de les declaracions del Dr. Bruguera em fa pensar per què en la pàgina web del COMB domina tant el color blau, i gens ni mica el vermell.

Els metges necessaris

Realment és una paradoxa. La carrera de Medicina és la més demandada, per tant la nota d'accès és de les més altes. En conseqüència, però també gràcies a un possible esperit vocacional i a la dedicació del professorat (amb el consum de recursos que suposa ser la carrera més costosa), aconseguim que més del 80% dels nous alumnes acabin els estudis. Després de l'examen MIR i l'especialització tenim metges dels més ben preparats del mercat mundial. Les condicions socioeconòmiques desfavorables ens obliguen a molts a marxar a l'estranger, amb la conseqüent manca d'especialistes. Aquest fet obliga a incorporar metges especialistes de fora (no sabem si igualment preparats) i a cobrir moltes places MIR amb metges formats(?) a l'estranger que aconsegueixen la plaça amb notes negatives (!).

La que ens espera...

Més estudiants de Medicina

Només esperem que aquesta mesura sigui fruit d'un estudi meditat sobre la necessitat de metges a Catalunya pels propers anys, no per necessària, sinó per suficient.

Suposa un augment del 12% de les places actuals, un increment que també es va produir entre els anys acadèmics 05-06 i 06-07, i que no començarà a donar fruits fins aquí 10 anys (comptant la carrera i l'especialització)

A algú li poden semblar molts metges, però significarà per Catalunya un increment anual menor a 0.01%o (recordem que ara estant al voltant d'un 3.4%o). De ben segur que no solucionarà la falta de pediatres, que no depèn només dels metges llicenciats, sinó de les places d'especialista que s'ofertin. I menys encara si considerem que els darrers anys la població de 0 a 14 anys a Catalunya ha augmentat un 2,5% anual, en bona part degut a la immigració.

Finalment esperem que la necessitat i les presses no comprometin una formació de qualitat, fins ara excepcional a nivell mundial.