Metges i gestió sanitària

La Comissió per l'Ordenació de la Professió, ha publicat a Catalunya el document:

La participació dels metges en la gestió dels centres sanitaris

Abans de llegir el document, i de fer cap recomanació, per molt genèrica que sigui, hem de pensar que en la sanitat catalana existeix una gran diversitat en la provisió de serveis, aquest fet dificulta en gran mesura qualsevol intent de racionalitzar, de forma uniforme i equitativa, la participació dels professionals en la gestió dels centres on treballen.

És per això, que és indispensable mantenir, dotar de recursos i de reconeixement institucional el consell de la professió mèdica, representant els metges davant els diferents agents, fins al punt que es reconegui el caràcter més o menys vinculant de les seves aportacions. Un polític pot equivocar-se, però si s'equivoca en contra de l'opinió dels tècnics que l'assessoren, l'error es converteix en negligència.

Seguidament, el fet de demanar participar en la gestió de l'assistència sanitària, no hauria d'entendre´s com una forma de capitalització dels serveis (que per altra part ja s'ha produït), ja que bona part de la feina a fer és dins de proveïdors públics com l'ICS.

Entrant en matèria, el primer a fer, seria definir un model de gestió. Ens expliquem, l'assignació de pressupostos depèn d'una programació prèvia de l'assistència (incloent la definició d'una cartera de serveis i la planificació d'objectius poblacionals de salut).

Depenent del model de gestió en el que participem els professionals ens podem trobar en dues situacions contraposades:

a) que ens interessi realitzar la major quantitat possible d'actuacions, ja sigui perquè la retribució econòmica del professional es basi en la productivitat (els seus actes), o perquè el pressupost
assignat variï segons la producció (p.ex nombre d'ingressos, proves complementàries,...). Aquesta possibilitat inclou diferents sistemes de gestió, tant el del professional liberal que ja coneixem, com el de models de gestió pública, tant a Catalunya com Andorra. És un model que pot ser satisfactori pel professional, però és inflacionista i poc sostenible.

b) que ens veiem obligats a limitar les prestacions (actes mèdics, proves complementàries, actuacions preventives,...) perquè l'assignació pressupostària sigui limitada, amb incentius per a reducció de la despesa, comprometent així la qualitat de l'assistència prestada. Tenim exemples coneguts en models de gestió privada. Aquest camí, seguint criteris econonomicistes, és el preferit pels gestors, però de difícil compatibilitat deontològica amb la professió del metge.

És evident que la solució és a mig camí, també el més difícil, perquè suposa optimitzar els recursos per tal d'aconseguir, amb la menor despesa, el millor resultat en termes de salut: l'eficiència. L'única manera d'aconseguir el millor a menor preu passa, no només per deixar participar els professionals en la gestió de l'assistència que presten, sinó en participar en la definició del model, en la planificació dels objectius de salut. Qui millor que nosaltres per saber què necessita la població? Digueu-li tecnocràcia, però no és just que la nostra salut, i la dels nostres fills, depengui de criteris polítics. Per tant, és encara més amunt que hem de demanar participar.

El document que llegireu, està escrit amb visió d'empresa. Per alguns això pot ser fins i tot positiu, perquè podria ser una manera de ser eficients. El problema és que les polítiques d'empresa, tot i que es venen com la necessitat de cooperació, la participació en una visió de conjunt, en realitat són aproximacions individualistes, on els objectius són de superació personal, de vegades fins i tos de confrontació, perquè fomenten la competitivitat, i en el nostre cas, són un factor determinant del que s'ha anomenat "burn-out" (el professional "cremat"), que ens podem trobar tant en l'assalariat d'una empresa, com en el professional liberal o que s'autogestiona. És una altra raó per a participar de la gestió des de dalt. No és suficient fer el mateix que els altres millor i a menor preu, el veritable estímul està en poder ajudar els altres a fer-ho igual de bé que nosaltres (cooperativisme). Això implica canviar de mentalitat. Deixar de queixar-nos perquè el company guanya més que nosaltres per treballar menys, sinó pensar en treballar millor plegats (en guanyen tots). Aquest mateix exemple és aplicable a molts altres nivells: relació amb les entitats gestores, cooperació entre nivells assistencials (atenció primària i hospitalària), relació interdisciplinar,...

De moment, un últim apunt: els càrrecs vitalicis (propis dels sistemes de gestió pública). Estic d'acord que els directors o caps assistencials han de ser reavaluats de forma contínua, i que han de tenir els seus objectius adequadament incentivats. El document planteja la necessitat de mantenir la retribució econòmica malgrat deixar les seves responsabilitats directives. Suposo que si jo en sigués un, també ho voldria. Però no ens enganyem, ha suposat i suposa una gran despesa en sanitat pública. Si volem ser justos, probablement haurem de buscar també fórmules de retribució mixta per als comandaments, de forma que a més del sou, gaudeixen d'un complement retributiu (no vitalici) condicionat als seus objectius de gestió. Tots hi guanyem. Ha de ser la manera que una carrera professional permeti l'estímul continuat, i evitar que el metge arribi tant alt com al lloc per al que és incompetent (sigui exercint o com a polític)

Ja m'he desfogat!